Aíxí, com una una via de doble sentit, va ser presentat el fet de comunicar respecte als fills i filles. L'escola Mare de Déu del Roser és única i especial per diverses raons, i per persones que hi conec, sé que s'esforcen també per fer-se sentir úniques i especials no només a les famílies, sinó sobretot als fills i filles que els hi confíen, els seus alumnes. Mirant el que fan i parlant amb qui hi és, hom se n'adona que és així, des de la mare superiora a la persona de recepció i passant per la directora, Mestres i altres persones que estimen aquesta escola: la seva (potser el secret és aquest: sentir-la seva).
Però (sic) bé, jo he vingut a parlar de la meva xerrada (no tinc llibre encara (com Paco Umbral...).
Ràpidament,en un marc solemne com era l'església de l'escola, van començar a ressonar paraules i idees recolzades en imatges, gestos i exemples.
La predisposició i la voluntat són bàsiques per a qualsevol objectiu. Educar amb respecte ho demana. Davant meu vaig tenir un grup de mares i pares (Déu n'hi do els pares que hi havia en una societat on sembla que això d'educar o demanar permís a la feina encara és per a l'altra gènere més sovint del que hauria de ser), doncs aquest grup de mares i pares va engrescar-se poc a poc a veure els avantatges d'aconseguir una bona comunicació amb els seus fills i filles, una comunicació més qualitativa en el moment i espai que no pas quantitativa en un temps que no sempre disposem. I per això els seus gestos, i el to en que participaven m'anaven donant pistes que la cosa anava bé (i com he llegit avui en una pintada al carrer: "les coses més importants de la vida no són coses"): els interessava.
I els interessava saber que com a famílies tenen un aliat reconegut que és l'escola, que respon a la seva confiança. I plegats han d'ensenyar a nens i nenes, nois i noies, a navegar entre els seus iguals i a llegir el que els mitjans de comunicació en totes les seves noves formes i maneres els hi diuen, aconsellen o indiquen. La sociabilització va per aquí, dia a dia... No perdem el respecte en cap cas.
Les paraules prohibides van fer acte de preseècia i no van deixar indiferent gairebé ningú. Com altres idees, hi ha moltes coses que fem, a vegades ens cal aturar-nos un instant, com en una xerrada per exemple, per a més de saber que la fem reflexionar sobre com, quan, perquè la fem i quines conseqüències en treiem.
Alba Edison ens ha recordat en un moment determinat que a l'escola no hi ha fracassats, doncs el fracàs està en no intentar-ho, i aquí tothom ho intenta més o menys: però (sic) ho intenta.
Acabar amb una bona perspectiva també ha ajudat força i ha valgut la pena. I molt.
Cap sorpresa. Tot bé. O molt bé.
Quan hi ha respecte... es comunica... millor.
Gràcies i fins a la propera
Dolços somnis... comunicant.
