Textos d'un cap de setmana únic i especial...

Doncs ha estat com trobar un bolet gegant sobre un bosc de tardor veient al fons un grup de persones felices de trobar-se, de sentir, escoltar, compartir... I uns moments després érem dalt d'una muntanya, amb un bonic crepuscle, escrivint uns textos que podem compartir aquí per conservar -com vam fer després al vespre-. Aquí podem posar aquests textos i, si volem també, aquells que vam compartir al dia següent en un prat on el sol sortia i no s'amagava fins que hi posàvem una altra moneda...

Bé, bogeries compartides d'un cap de setmana... com havia de ser. Bé, l'espai és nostre, diposem d'ell.

I no escric més, que hi ha son. Que sembla mentira anar dormir tothom a les 3 de la matinada tocades i esmorzar plegats a les 9 del matí. Coses de follets del bosc...

Cap de Setmana únic i especial a Can Ribals

Fa uns minuts que ha estat enviat el correu electrònic per a aquesta sortida de cap de setmana els dies 6 i 7 de novembre. Us confesso que estic molt il·lusionat en què ens tornem a trobar. El darrer apunt d'aquest bloc mostrava la foto de la classe que ens va acompanyar durant dues setmanes. Aquestes dues setmanes les tenim totes i tots, i la prova està en aquest mateix blog, on des que existeix hi heu deixat també la vostra empremta.
Ara us proposo sortir fora. No és nou. Ja sortíem abans. Als patis del costat de l'aula, al passadís, al porxo, al jardí de l'autoestima, al Laberint de l'autoestima... quants bons records.
Doncs ara sortim una mica més... enfora, a la Cerdanya. I concretament a Can Ribals, un alberg on pensem que us trobareu molt a gust. I dic pensem perquè aquest cop, a més, tindrem la sort de comptar amb l'ajuda d'una bona amiga, la Núria Mateo, experta en ajudar a fer sentir les persones úniques i especials.

Mostra un mapa més gran
Bé, en contra de l'habitual, no m'enrotllaré més. Una forta abraçada i... fins aviat si així ho voleu!

Gràcies per venir: i el camins continuen...

Sí, l'aula tal com ha quedat després de marxar un grup de persones irrepetible, com ja sabeu. És llei de vida. El primer post d'aquest curs és deia "Gràcies per venir". Han passat dues setmanes -de veritat?- molt intenses. Després de marxar he anat a casa els meus pares, calia felicitar-lo en persona i podia fer-ho. En arribar a casa no hi havia ningú, sembla que he arribat tard al cine, de manera que m'he posat a llegir un preció Diari de Ruta que m'han regalat. Hi ha coses que no es poden ni comprar ni pagar. Jo pagaria per poder-vos tenir davant i agrair-vos el que he llegit. Realment, creiu-me, sou persones úniques i especials. He pogut emocionar-me de nou de forma més... esplaiada. Miro la foto de la classe buida i, sí, s'ha acabat, però -amb permís...- no deixo d'imaginar tota la gent afortunada que us tindrà al costat i com guadireu també de la seva companyia. Penso fer el mateix.

M'agradaria respondre-vos una a una, persona a persona, el que heu posat. Potser ho faci...

Ara, amb permís, vaig a descansar i demà acabaré d'escriure per aqui i de posar unes fotos que tampoc es poden ni comprar, ni pagar, doncs la il·lusió i la companyonia no tenen preu.
Gràcies.

Avui és el primer dia de la resta de la teva vida

Doncs si Avui és el primer dia de la resta de la teva vida... valdrà la pena començar-lo bé. Un cop ja vam parlar de l'Alba que és meravellosament ingènua i generosa, amb una inseguretat que va perdent terreny -demà pujarà a la taula, ho sé, i ella també...-. I és que l'Alba gaudeix no només quan s'arregla per sortir, o quan menja galetes amb xocolata, també quan és amb els alumnes (i si va ser així a les pràctiques... anem molt, molt bé...). Ara bé, ha quedat clar que és una contacontes professional, un gaudi no només pels nens, també pels només ens en sentim... També vam parlar de la Rosa que autoexigent, molt ordenada i tímida -això ja en dubte...- ens va explicar el seu moment piano. La Rosa gaudeix veient la seva filla fent de ballarina encara més que amb el piano o quan acarona el seu gatet estimat -un gat que és com un gos de lleial i proper...-. Finalment, la Sarai, que és caninyosa, simpàtica, oberta, divertida, generosa i també, entre altres, té el seu "moment piano", però amb el seu gos, que treu feliç a passejar. Com feliç la fa ajudar els altres, assolir el que es proposa o tenir cura d'algú. I quan no mira "La pecera de Eva" la trobareu, sola, anant en bici vés a saber per on...
Sí, realment, sabem viure sovint aquests primers dies de la nostra vida. I seguim positivant-nos...
I com era una promesa... doncs hem anat al circ a conèixer el Circ de la Papallona... Primera part:

Segona part:

Algunes reflexions personals sobre el video que voldria compartir:

Hem comentat a partir del visionat el següent, a mode resumit...

1.- Why not? Sí, tot alumn@ té dret a què creiem en ell o ella. Per què no?

2.-"Ets magnífic". I l'escup. No ens podem apropar massa de pressa i segons la reacció renunciar a ajudar-lo excusant-nos en aquesta reacció. Què sovint ens passa...

3.- "On són els braços i les cames?". Cal aprendre a acceptar-nos amb normalitat amb els ulls dels altres... Som com som i anem creixent...

4.- "Dirigeixo un circ diferent". Efectivament, tothom és diferent, tothom és especial. Descobrir-ho és acceptar-se i començar a voler compartir-ho... Ah, l'autoestima...

5.- "Participa en el show, senyor? No exactament". Tanmateix, ja es veu dins el grup, encara que no conegui el seu rol. És el primer pas...

6.- "Esplèdid, com es mouen, com..." Són els ulls de qui mira qui crea la bellesa i creu en el que veu. Mestr@s que creuen en alumn@s que aprenen a confiar en les seves possibilitats. El cuc és una papallona: la veus?.

7.- "Com més gran és la prova... millor, més gran el triomf". A classe tenim veritables guanyador@s, potser encara no ho saben...

8.- "Creuar el riu sol". Deixar que ho intenti sol -nosaltres a prop- és creure i confiar en la persona...

9.-"Puc nedar, mireu!". L'èxit no s'oblida, i sovint consisteix a surar, a aixercar-se quan es cau... Fracassar és no intentar-ho: qui ho intenta ja no pot fracassar -recordem Alba Edison i el filament de la bombeta...-.

10.- "Gràcies!" Creure per ser qui som. A l'aigua! Pots fer allò en què creguis...

Espero que haguem gaudit de cada moment, de cada instant, com caldria que aprenguéssim a fer i sovint fem amb la vida. Si els nostres alumnes n'aprenguessin aviat... quant de temps guanyat!

Nick Vujicic treballa motivant executius... si bé també sap compartir el que és i sap a les escoles. Curt però impactant i, al final, una abraçada (sic). Realment no importa les vegades que caus, sinó...

I avui, hem enllestit fent de nou, després del descans, els dos cercles. I ens hem traslladat allà on les coses es fan realitat: somniar desperts i estimar el que desitgem compartir.

Bona tarda i gràcies per ser-hi.

I aquí, hi podem veure unes fotos precioses, perquè són de gent preciosa i preuada que no té por a somiar... (poseu a 720p i es veu de conya... encara més únic i especial...

Entrem al laberint sense por

Avui hem anat dins del Laberint(7).
Hem fet temps jugant a una versió de la corda que desconeixíem, i a on en comptes de tu guanyes-jo perdo, hem fet tu guanyes-jo guanyo. Interessant...
Abans de marxar també, destacar que hem fet dos petits homenatges: un d'inconscient a la mare de Forrest Gump, que deia que "la vida és com una capsa de bombons...". L'altra, conscient i merescut, al nostre company multiserveis: l'Oriol, al qual li agraïm un cop més com ens ha ajudat més d'un cop de diverses maneres -què seria la vida sense Oriols, de debò -és del tot també únic i especial, oi?-.

Hem arribat al laberint amb trios que hem escollit i parlant del que hem volgut. Finalment he entrat al Laberint.

Ho hem fet en grup: D'Artagnan i les seves mosqueteres (tot un guia de muntanya D'Artagnan, Els narajitos o les naranjitas (ell sí que anava de taronja), Les 4 fantàstiques (amb una Aina discreta però present dins la Glòria), Les Catwomen (àgils i ràpides) i Els Àngels d'en Roger (tot un altre afortunat...). Anar en grup, triguis el que triguis, angoixa menys, fa passar la por i, sobretot, et fa pensar que et pots saltar algunes normes -com anar algú amb els ulls tancats-, si bé d'altres, anar juntes, l'ha respectada tothom: ah, això de saber prioritzar és fantàstic...

Les cares i l'alegria d'arribar fins i tot minimitzaven una calor inminimitzable. Sort de les xibeques i la llimonada de l'Olga en ple centre del Laberint, on hem muntat un "botellón" improvisat i força civilitzat i discret. Amb un grup així vas a l'Àrtic i segur que algú porta el gel... estem en tot!

En sortir hem vist que pot haver molts camins, i alguns, la majoria errats. Ha estat interessant com els grups es passaven informació i la majoria heu arribat plegats. Sí, les filles i el fill d'Alexandre Dumas... diguem que han fet una volta més llarga abans de sortir triomfants per la font: perfecte!
La veritat és que les imatges parlem per sí soles de gent que és capaç de llevar-se pel matí desitjant dir al món... Bon Dia, som-hi!

I com les coses bones fan entrar gana, hem anat fins a B (mapa superior) a berenar (berenar-sopar, vaja perquè hi havia pastissos, empanada, galetes, cacaolat, olives...). A més, la Marisa ens ha obsequiat amb un record d'elaboració familiar que hem rebut molt de gust i ens hem endut com a record -en aquest moments el tinc de portallapis a la meva taula de l'ordinador... gràcies!). I naturalment, si el menjar ha estat bo, les postres han estat delicioses: un conte de la nostra contacontes Alba que ens ha retornat a la infantesa davant una mestra que quan contava el conte ens feia veure com ens estimava. Gràcies, Alba també! Vaja, només cal mirar...


La Clàudia Subarroca ha comentat fer una segona part, ja n'hem parlat una mica -i he d'agrair la proposta, doncs és una avaluació excel·lent per  a qui us parla com entendreu-. Si la proposta del cap de setmana sembla bé... hi posarem data!
Gràcies de nou!
Afegeixo, en nom de la Carme aquesta cançó que, sincerament, m'encanta també...

Ser persones positives és potenciar el que ja som...

Avui toca parlar i reflexionar de la importància de ser persones positives. Sí, ja ser que serà redundant amb un grup com aquest on hi ha tant de positivisme, potser per això encara valdrà més la pena compartir el que hi pensem per aprendre'n tots.

Ja escric abans de fer la sessió (ja hi escriuré més després potser) per dues raons: ara tinc temps de fer-ho, i també voldria comentar un tema que va com anell al dit amb el que toca avui: com ens valorem.

Cada persona, tota persona, té un valor que és massa gran perquè permeti que qualsevol altra li posi en dubte. Sí, difícil a vegades, ara bé, estaria bé ajudar els altres a viure gaudint de tot el que valen, oi?

El conte que vam explicar del Valor de l'anell, anava per aquí...

El Verdadero Valor Del Anillo

Cal ser positiu a cada moment de la vida... Difícil? Diuen que "ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible...

Actitud +

També veurem algun video força interessant, força...
Com la força d'estimar...

Podem, companyes i companys, podem... I a vegades, per a poder, cal saber buscar i triar allò que és realment important (gràcies, Roger per compartir la història).

És clar que, això de prioritzar, ningú diu que sigui senzill, tot i que algú ens pot ajudar...

Mayonesa y Cafe

I si no em dedicat el temps a una altra cosa interessant, veurem aquesta història...

Demà en veurem una altra en un circ al que tots hi hauríem de pertànyer, o potser ja ho fem...

Por i tantes coses per fer...?

Avui tocava parlar de les nostres pors, bé, hem estat valentes i així ho hem fet. En realitat, totes les pors són comprensibles i fins i tot podem viure amb elles fins que ens abandonin, ja sigui caminar a fosques pel carrer, quedar-se sola a casa o pensar que Dràcula et mossegarà per la nit -és que hi ha cada un... hahaha!-. Potser al que no cal tenir por és a tenir por, i el primer pas, fet, és reconèixer, verbalitzar aquesta pot, veure després com altres se n'han sortit, o nosaltres mateixos en altres ocasions. Ajudar els altres a superar pors ens ajuda també...

Abans d'això vam parlar de dues persones úniques i especials (frase que no provoca gelos sinó alegria de compartir-ho, oi?). La Núria Obispo, malgrat alguna veïna de poble, sap ser una bona amiga, sincera i, els alumnes li ho confirmen, justa. No és que vulgui ser cartera, ho va ser -amb ajudes amicals, per cert... hahaha!- i gaudeix amb la família i els amics, com a la feina i als viatges, naturalment, rient, que li encanta. La Clàudia Leris és força comunicativa, i això ho combina amb paciència sent també una persona detallista ja sigui quan ho passa bé menjant, fent o rebent massatges o acabant un llibre... Serà una gran formadora quan vulgui ser-ho, no només pel seu currículum, sinó sobretot perquè estima allò que fa i ho sap transmetre, com quan balla o patina compartint el seu sonriure als llavis... Per cert, l'adreça del Aire de Barcelona és aquesta (el tio de la foto promocional sóc jo, abans d'operar-me, és clar...).

Una presentació ens ha recordat que la vida no s'ha d'estalviar, que cal viure cada moment i deixar-nos de "ja et trucaré", "ens veiem" i "no tinc temps". "Et truco dimarts", "ens veiem a l'estiu" i "ara estic fent una altra cosa i m'agrada" ens pot ajudar no només a ser millor apreciats, sinó sobretot a gaudir i fer gaudir més de la vida...

Estalviant vida

I hem vist també que hi ha moltes formes de superar l'autoestima, i n'hem afegit algunes, com "apreciar els altres i dir-ho",  "aprendre a confiar en una mateixa", "tenir espais per una mateixa", "gaudir de l'experiència dels anys" o "observar més i jutjar menys, reflexionar..." (no poso els noms de la Sarai, l'Anna, la Lluïsa i en Roger perquè la seva autoestima ja no depèn que se'ns reconegui sempre -ep, sem-pre- el que fem o diem, a vegades ja és prou mirar i veure que en allò ja una part de nosaltres...).

Clar i ha arribat un moment en què em donat la nota just quan parlàvem de pors... I és que  podem tenir por, si bé hi ha tantes coses per fer i tan poc temps per fer-les que...

Els Pets no ho fan gens malament, ara bé, conec un grup amb qui m'agrada més la cançó, i hi tinc moltes raons perquè sigui així. Els Pets poden ser únics i especials, les persones de qui parlo també, i a més, a diferència dels Pets, les tinc molt a prop...

I finalment encara vau tenir paciència per un conte que no vaig acabar d'explicar tan bé com voldria, per això millor que el gaudiu per aquí (prometo explicar millor el d'avui...).

El arbol de los problemas o les dues maletes

Pel·lícules que ens han agradat

Gran Torino és una pel·lícula que em va sorprendre agradablement per tots quatre cantons. Les expectatives eren positives, i els meus prejudicis per la violència gratuïta i fascistoide de Clint Eastwood quan jugava (played) a ser Harry el Sucio ja s'havien esvaït força amb els Ponts de Madison o Million Dollar Baby. Realment, val la pena apujar les expectatives amb els altres malgrat el risc de no encertar, la por de no encertar -avui dilluns parlarem d'aquestes i altres pors i de la necessitat de superar-les...-. Eastwood no només no decep, supera les meves millors expectatives després d'enganyar-me i fer-me imaginar, per aquells prejudicis antics, que Harry havia tornat...
Sensible, dura, atractiva, lligada, adictiva, fantàstica... em falten adjectius per a una història de cine tan bona com eterna...
Bé, aquesta és la meva recomanació... ara, les vostres!
Gràcies!!!

Llibres i paraules que volem compartir

Quan acabem de llegir un bon llibre -hi ha llibres dolents o potser deixem-ho en què no ens fan el pes...- ens queda un sabor agredolç, doncs ens ha fet fruir d'una banda i d'altra... s'ha acabat. Bé, potser no s'ha acabat del tot, doncs a més de rellegir-lo com si fos un quadre o una escultura que contemplem una vegada més -no deixo de mirar la Victòria de Samotràcia quan vaig al Louvre amb els alumnes-, també el podem compartir, comentar, gaudir amb els altres. De fet, és com arribar a casa i mirar de nou les persones que hi ha dins, els nostres ulls, per molt que pensem no són els mateixos d'ahir, i el que veuen tampoc. Val la pena. Ja deien un filòsof (ajudeu-me que no recordo ara quin) que mai vèiem el mateix riu, doncs l'aigua ja era diferent...
I també podem compartir música i el que vulguem. Us deixo aquesta cançó que és més paraula....

I és que a vegades potser ja diuen que si alguna cosa no surt, canvia la forma de fer-la. Per què no canviar de mitjà?

Cercles d'autoestima per a un bon cap de setmana

La veritat és que la tarda va començar entre aplaudiments, i això que la Núria Subarroca encara no havia arribar, doncs celebrava el seu aniversari dinant amb els pares i així, la bona idea que vau tenir de fer una corona, signar-la, globus... Caram, se us donen unes tisores i munteu un terratrèmol (i no individualitzo, doncs aquí el grup funciona pel que va aportant cadascú en cada moment puntual...).

Vam començar parlant de l'Olga, una persona alegre, positiva que no només estima la família (especialment el seu fill al qual no es cansa de mirar) sinó també sentir-se estimada, i és que algú que podia haver estat llevadora, és tota una capsa de sorpreses. La Laura, que potser tocarà el saxo el darrer dia (un petit plaer que ens ensenya és encerta una nota: quina classe magistral veure en les més petites coses una oportunitat de fer sonriure l'ànima!), és observadora, reflexiva i, com a moltes persones del grup, li encanten els llibres (potser n'escriurà un aviat...), empatitzar i compartir opinions comunes. La Lluïsa empàtica, perseverant i positiva com és, li encanta anar a llocs meravellosos que després descriu per a plaer dels qui l'escoltem, ajudar els altres i compartir per no deixar d'aprendre. I és que en el grup som moltes persones diferents, i totes tan úniques i especials que a vegades, val la pena dir-ho, fer-ho sentir i sentir-ho per a carregar les piles...

I a continuació vam parlar de les paraules prohibides... Però millor mai repetir-ho que sempre pot ser pitjor, ja m'enteneu, oi? I gràcies a en Roger i la Clàudia Leris per la seva espontània col·laboració al despatx del director...
Clar que, moment fort, l'hora del berenar, quan vam celebrar dolçament, això (Alex, vaig comprar la música de Parchis a itunes -el meu historial erudit...-, crec que sóc el primer i l'únic que ho haurà fet... Valia la pena per la Clàudia S. i el grup, oi?)

I després ja vam anar a l'exterior, a circular (que també voldrà dir fer cercles, oi?). No serà  l'únic dia que ho farem... (així que Gloria, que tenies la nena "guerrera", Rocío -espero que tot anés bé-, Sergio i Esther -els trens no s'han de perdre...- ja circulareu un altre dia. Si voleu com va anar... doncs... mireu, mireu...

Espero que hagi estat un bon cap de setmana, necessiteu passar-lo bé, que després venen els cursets... i ja se sap... hahaha!

La diagonal de l'autoestima passa per l'Oriol: gràcies Anna!

Avui hem començat fent la Diagonal fora durant uns minuts. Curiós el valor de quedar-se sola de la Lluïsa (moltes de les nostres alumnes no ho farien mai) i curiós com també a vegades simplement és que no hem entès la pregunta, no és que ens haguem canviat de sexe (i aquí ja no posaré noms... hehehe!). Som diferents, pensem diferent, vivim diferent i, fantàstic, ho compartim perquè també ens uneixen moltes més coses.
I abans de començar una mica de cinema,  i sense guió previ, però amb una Anna que creu en els altres més del que un que jo sé ho ha fet en aquell moment (per què em mireu?) ha aparegut l'Oriol i ens ha solucionat la papereta. Realment, no hi ha res com creure en algú perquè algú ho faci. Chapeau Anna, gràcies Oriol.

Hem definit autoestima, hem vist d'alguna manera com la tenim i també alguna de les seves característiques i també de les seves màsqueres.
El tema de l'assertivitat surt força, així que per aquí deixo aquesta presentació... (tan llarga com interessant, és un curs, i al final una mica de comunicació no verbal, que ja n'hem parlat també quan he "esbatussat" la Marisa...)

Conducta Asertiva

En acabar aquesta història

La Srta. Anna I En Joan Carles

D'alguna manera segur que tots coneixem algun Joan Carles. El que no tinc dubte és que teniu l'esperit de la senyoreta Anna. Moltes cartes estan escrites encara que no arribin, s'escriuen dins les persones que s'adonen que algú ha cregut en elles. Col·lapsem correus!!!

Un laberint ple d'emocions i confiança

Abans de sortir cap el Parc del Laberint hem fet unes diagonals a parir de la nostra data de naixement o del dia. Desprès hem marxat parlant amb una companya sobre les coses positives de la nostra escola... el camí s'ha fet curt, segur...

Suposo i imagino les queixes: tant parlar del laberint, i al final no hem entrat al laberint... hahaha! Bé, ha quedat clar que hi entrarem dimecres vinent, dia que també caldrà portar berenar (Anna tens una setmana perquè l'Alex et faci alguna classe ràpida mentre la Sarai va a comprar patates fregides -per cert, Sarai, compre les meves també... hehehe!-).

Han passat 3 dies i avui recordo que la Marisa em feia adonar que ja sabeu pràcticament el nom de tothom. No és un exercici memorístic, és que darrera cada nom comenceu a conèixer persones que val la pena conèixer (és a dir, qualsevol persona val la pena conèixer-la, qualsevol doncs no sé si ho he dit, tothom és una persona única i especial encara que no ho sàpiga...).

El temps ens ha acompanyat, i els més de 30 graus no es notaven a l'obaga. Ha estat bé seguir coneixent companys com en Roger que ens ha regalat, no fent mostra de la seva habitual prudència, una cançó amb la seva bona veu compromesa i respectuosa amb les nostres oïdes com tot ell. De fet a aquest mestre poeta li agrada aprendre dia a dia i el satisfà ser d'ajuda trasmetent la seva serenor i la seva Fe en els altres. La Clàudia Subarroca tot i el seu simpàtic i encomanadís esbojarrament, és tan empàtica i exigent que arriba a pensar que quan algun pare tan dolgut com maleducat li falta al respecte, és possible que tingui raó. Clàudia, ho saps i t'ho diem els qui el coneixem de fa tres dies -ep, intenses les tardes, eh?-. Vals tant, et preocupes tant i estimes tant els nens i nenes -malaltia estesa en tot el grup- que res t'hauria de fer dubtar que una persona que li agrada existir quan plou no hi ha tempesta verbal que pugui amb ella. El grup, les persones del grup que han intervingut parlant o escoltant molt atentament, no només t'han donat suport, t'han estimat perquè ho vals (fins i tot essent funcionària de pressons te'n sortiries, tot i que segur que els inicis, Sarai dixit amb raó, segur que serien difícils). Anna (sembla que avui els tocava parlar els qui seien al terra, oi?) no ens estranya que siguis tan riallera dons no és només que et satisfagui tenir la sensació que el que fas "ha valgut la pena", com per exemple conèixer un lloc nou, és que tu vals la pena (encara que distreta oblidis els papers, que no vol dir que els perdis... hahaha!). La veritat, haguessis estat una gran pastissera (dimecres vinent... Alex...) o florista, però amb permís de dolços o floretes, els nens i nenes sempre t'agrairan que siguis amb ells (ep, l'agraïment és un tren que no cal esperar, i que a vegades si arriba ho fa amb retard, si bé quan arriba... l'AVE es queda petit!).

En fi, que després hem seguit confiant els uns en els altres, i ens deixat guiar per un company o companya a cegues. No només ningú ha pres mal, bones guies, crec que hem confiat força i ens ha unit molt més. Fins i tot el grup s'ha permès el luxe d'aturar qui us parla i evitar que es fes mal i, d'aquesta manera, acabar el curs abans d'hora. La tècnica del mur, és curiosa, oi? Gràcies per col·laborar-hi!

I ahir vaig oblibar esmentar que vam parlar de passivitat, assertivitat i agressivitat, evitant que l'Alba arribés a Horta amb el metro per no dir de forma assertiva que li estaven aixafant l'abric. I naturalment, no oblidem una caixera de super, la Rosa, que va viure l'escena d'un descarat que volia saltar-se la cua de la Marisa i l'Alex perquè tenia pressa. Bona feina!

Bé, doncs, ara, unes postres úniques i especials.

Una convidada entre nosaltres...

Avui dimarts, segon dia, hem començat amb aquesta història dels dos viatgers i les respostes del pagès...

Viatgers

Realment interessant veure com, més sovint del que pensem, trobem en els altres allò que esperem i creiem dels altres. Potser que esperem i creiem coses bones, doncs el risc de la decepció no serà pitjor que deixar de perdre la fe en els altres.

També ho hem arrodonit amb la història del savi i la felicitat.

Savi i felicitat

Efectivament, també, si som de pas, per què no en       comptes d'acumular... no compartim?

A continuació ja hem entrat, a través de precisament compartir la nostra targeta de visita, algunes de les nostres creences, preferències i activitats que estimem fer. I ha quedat clar que no només estimem activitats, sinó sobretot persones...

Hem començat sabent que la Vanessa, espontània, pràctica i amb més caràcter del que sembla abans de conèixer-la, gaudeix escoltant els altres, ja sigui a París o a Cadis, on pot anar no només per fer ioga... I la Rocío, positiva, alegre i diu que insegura s'estimaria fer fotos anant de nou a Tarifa,  o potser a Aristot, si bé per fer feliços els seus tant com ella quan aconsegueix arribar dalt del refugi d'una muntanya... La Glòria camina amistosa, sincera i simpàtica -encara que no li sembli a tothom a primera vista- desde Donosti a Cancún per aconseguir la satisfacció de fer sonriure els altres mentre ajuda algú. Ella, la Glòria, a més ens dóna una molt bona notícia que dóna títol a aquest escrit d'avui -felicitats i benvinguda al grup Aina!!!-. La Marisa, assertiva i positiva tota ella s'imagina amb facilitat a Cadaqués -paradís de la Carme- només, que no és poc, per a fer una forta abraçada espontània als seus fills a l'ombra de la tramuntana. L'Alex és capaç de conduir-nos gustosament de tapes al Born, a La Paz o al costat de l'hort on seria un feliç pagès amant de la cuina vora la seva parella. I és que les coses senzilles, com també defensa la Clàudia Subarroca, no deixen de ser importants, oi? La Núria Cintas ja ens ha mostrat moltes ganes d'ajudar els altres i, sobretot, la seva felicitat per les seves dues filles, el seu orgull, propòsit i tresor més preuat, i espera d'elles que un dia gaudeixin de viatges com el seu de 8è a Mallorca, doncs sap que un record no és més que un avui del passat. La Carme, atramuntanada gironinament tota ella amb molt orgull i raó es mostra idèntica per definició a la Clàudia S.: extrovertida, nerviosa, xerraire -i segur que també optimista-. Li encanta ballar i és difícil imaginar-la sese l'alegria com a bona amiga per compartir amb els altres (inclosos els qui fan un esforç per aprendre una llengua que no era la seva... i aquí la Rosa ens ha il·lustrat amb la seva vivència salmantina amb un català tan correcte com desacomplexat). L'Ester ha confesat, diu que com defecte, ser "quejica", en Sergio no ho ha desmentit, tot i que ràpid ha confirmat que és sentimental i divertida, tan que amb el seu caiac mental -la seva capacitat de lluitar pel que creu- arribaria a qualsevol illa que se li  posés al cap o que hagués vist, al costat d'en Sergio, a "Esapañoles en el mundo". En Sergio, nerviós ell, afirma calmosament ser tan sincer com rialler, i sap gaudir de les coses senzilles com altres del grup, i en aquest cas menjant. Ens fa pensar en gaudir, com ell, de poder tenir gent al costat quan l'ha de necessitar.

I com diuen les corrandes del grup Manel... "ens ha costat Deú i ajuda, i fins aquí hem arribat".

Demà... un laberint d'emocions!

Gràcies per ser-hi!

AFEGIT a PARTIR DEL COMENTARI DE LA CARME
Aquí teniu a Manel a "Gent Normal" amb la versió de Pulp també. I és que la gent normal, pertemeteu, tota és única i especial...

Gràcies per venir

Avui hem començat aquest curset i, gràcies al grup, crec que amb bon peu. M'explico. No és el primer any que es fa, si bé cada any depèn gairebé en un percentatge molt alt de les persones que en formen part.

Després de presentar-nos i saber que ens deiem Sarai (saltant a la Gloria, amb permís, que ja ho ha fet també després, hehehe!), Núria (Cintas), Alba, Carme, Lluïsa, Núria (Obispo), Sergio, Esther, Vanessa, Roger, Anna, Àlex, Clàudia (Leris), Olga, Marisa, Clàudia (Subarroca), Rocío, Laura (per fi has vingut... hahaha!)-perdó, paro d'escriure un moment perquè acaba de venir en Víctor, Laura! Demà ho expliquem al grup!-, la Rosa i jo -més o menys, demà si us canvieu de lloc ja no sé si...hahaha!).

Bé, doncs això, que hi veig bones vibracions i que espero està a la vostra alçada.

I mentre ens anàvem presentant ja hem reflexionat sobre allò que ens porta a fer les coses, tant el que és políticament correcte (m'agrada el tema de l'autoestima) com el que no (ho faig pels punts). En realitat, ha quedat clar, fora la pólítica d'aquest espai perquè totes les presentacions s'han sentit (i escoltat) com a tan sinceres com correctes. Això és bo pel grup, genera confiança. Gràcies.

També hem vist, ja als jardins i a l'ombra, que som un grup tan divers que costa trobar fins i tot dues persones que calcin un 40, o dues dels mesos de febrer, març, juny o octubre... I el millor, és que ser diferent als altres ha estat acceptat i ens ha fet sentir acceptats encara que els nostres pares tinguin noms poc comuns a vegades -si jugem a cognoms Panisello guanya, ok?-.

Si a l'escola aconseguíssim respectar i ensenyar a respectar les diferències, potser veuríem que són més motiu de sentir-nos més a prop que no al contrari...

Bé, no us vull atabalar més per avui (ja té mèrit si heu llegit fins aquí...hahaha!). Demà compartirem el full amb la nostra tarjeta de visita per ajudar a conèixer-nos encara una mica millor (una de les 5 paraules prohibides però -una altra- no en aquest cas segurament... ja ho comentarem).

Sigueu feliços i compartiu-ho! Ja sabeu...

Eres Feliz

Val la pena realment, oi?
Bé, i què en penseu de tot plegat? Podeu afegir algun comentari si voleu. Mentres... gràcies per venir.