Una via de doble sentit

Aíxí, com una una via de doble sentit, va ser presentat el fet de comunicar respecte als fills i filles. L'escola Mare de Déu del Roser és única i especial per diverses raons, i per persones que hi conec, sé que s'esforcen també per fer-se sentir úniques i especials no només a les famílies, sinó sobretot als fills i filles que els hi confíen, els seus alumnes. Mirant el que fan i parlant amb qui hi és, hom se n'adona que és així, des de la mare superiora a la persona de recepció i passant per la directora, Mestres i altres persones que estimen aquesta escola: la seva (potser el secret és aquest: sentir-la seva).

Però (sic) bé, jo he vingut a parlar de la meva xerrada (no tinc llibre encara (com Paco Umbral...).

Ràpidament,en un marc solemne com era l'església de l'escola, van començar a ressonar paraules i idees recolzades en imatges, gestos i exemples.

La predisposició i la voluntat són bàsiques per a qualsevol objectiu. Educar amb respecte ho demana. Davant meu vaig tenir un grup de mares i pares (Déu n'hi do els pares que hi havia en una societat on sembla que això d'educar o demanar permís a la feina encara és per a l'altra gènere més sovint del que hauria de ser), doncs aquest grup de mares i pares va engrescar-se poc a poc a veure els avantatges d'aconseguir una bona comunicació amb els seus fills i filles, una comunicació més qualitativa en el moment i espai que no pas quantitativa en un temps que no sempre disposem. I per això els seus gestos, i el to en que participaven m'anaven donant pistes que la cosa anava bé (i com he llegit avui en una pintada al carrer: "les coses més importants de la vida no són coses"): els interessava.

I els interessava saber que com a famílies tenen un aliat reconegut que és l'escola, que respon a la seva confiança. I plegats han d'ensenyar a nens i nenes, nois i noies, a navegar entre els seus iguals i a llegir el que els mitjans de comunicació en totes les seves noves formes i maneres els hi diuen, aconsellen o indiquen. La sociabilització va per aquí, dia a dia... No perdem el respecte en cap cas.

Les paraules prohibides van fer acte de preseècia i no van deixar indiferent gairebé ningú. Com altres idees, hi ha moltes coses que fem, a vegades ens cal aturar-nos un instant, com en una xerrada per exemple, per a més de saber que la fem reflexionar sobre com, quan, perquè la fem i quines conseqüències en treiem.

Alba Edison ens ha recordat en un moment determinat que a l'escola no hi ha fracassats, doncs el fracàs està en no intentar-ho, i aquí tothom ho intenta més o menys: però (sic) ho intenta.

Acabar amb una bona perspectiva també ha ajudat força i ha valgut la pena. I molt.

Cap sorpresa. Tot bé. O molt bé.

Quan hi ha respecte... es comunica... millor.

 

Gràcies i fins a la propera
 

 

Dolços somnis... comunicant.

 

Una vesprada inoblidable a Girona

Admeto que Girona em te el cor robat. Vaig arribar-hi, potser perquè començaven a quarts de nou del vespre, amb prou temps com per gaudir-ne passejant com després ho vaig fer a la trobaba. Ho vaig confessar públicament a l'Escola Vedruna, on convidat per l'AMPA i acollit també per l'escola, vaig poder reflexionar en veu alta sobre "Comunicar respecte els nostres fill@s: un doble sentit". Les mares i pares que hi van venir em van començar a conèixer primer amb la generosa presentació d'en Pau, el president de l'AMPA. Abans l'Antoni Manyé, el director general, havia presentat l'acte. Tot sembla formal quan més aviat va ser molt correcte per començar a compartir amb els i les presents tot un seguit de reflexions que sembla, per les reaccions, que eren sovint compartides i viscudes. Tenir al costat altres mestres com la Marta, la Laura o en Joan (encara, oi?) també va ser important a l'hora de sentir-me ben acollit.

Vam establir un seguit de premises que cal tenir en compte en parlar, i no pas només amb paraules, amb els nostres fills i filles. El recorregut ens va fer passar per els elements més bàsics de la comunicació, els agents sociabilitzadors, les idees al voltant del fracàs i l'èxit, les paraules que fem i no fem servir, com critiquem i elogiem, la nostra perspectiva sobre el que fem i evidentment la constància que allò que fem... acabarà donant fruit.

Més enllà d'allò fet, em quedo amb la col·laboració d'en David, en Jordi, l'Anna, la Sandra... mares i pares, no recordo tots els noms, que van col·laborar, participar i que, en almenys un cas, s'hi van jugar el coll perquè tot funcionés com estava prevís, permetent també que fos, com és habitual, absolutament diferent a qualsevol altra lloc. I és que, com va recordar en Raúl només començar, totes les persones som úniques i especials. Les escoles i les AMPES, també. Faltaria més. I gràcies per ser així d'úniques i especials.