Doncs ha estat com trobar un bolet gegant sobre un bosc de tardor veient al fons un grup de persones felices de trobar-se, de sentir, escoltar, compartir... I uns moments després érem dalt d'una muntanya, amb un bonic crepuscle, escrivint uns textos que podem compartir aquí per conservar -com vam fer després al vespre-. Aquí podem posar aquests textos i, si volem també, aquells que vam compartir al dia següent en un prat on el sol sortia i no s'amagava fins que hi posàvem una altra moneda...
Bé, bogeries compartides d'un cap de setmana... com havia de ser. Bé, l'espai és nostre, diposem d'ell.
I no escric més, que hi ha son. Que sembla mentira anar dormir tothom a les 3 de la matinada tocades i esmorzar plegats a les 9 del matí. Coses de follets del bosc...
12 comentaris:
Hola...moltes gràcies a tots i a totes per aquest cap de setmana...ha estat realment únic i especial com tots/es
vosaltres...i tot i que he parlat poc, pq sóc una mica tímida, he observat i escoltat un munt (que és quelcom que la gent em diu que faig molt bé)...i m'he adonat que ha estat una sort haver vingut i poder estar amb vosaltres!!!! Aquí us deixo els meus textos...per cert estan dedicats a tots aquells que són molt bons amics dels sus amics...o sigui a tots vosaltres...i a tots els que m'han ajudat al llarg de la meva vida i sobretot aquest darrer any. Molts petons i abraçades (com són virtuals....jajajajaja) i fins ben aviat. TANIA
POESIA:
EDUCAR (Gabriel Celaya)
Educar es lo mismo
que poner un motor a una barca,
hay que medir, pensar, equilibrar,
y poner todo en marcha.
Pero para eso,
uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino,
un poco de pirata,
un poco de poeta,
y un kilo y medio de paciencia concentrada.
Pero es consolador soñar,
mientras uno trabaja,
que esa barca, ese niño
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes, hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un día
esté durmiendo nuestro propio barco,
en barcos nuevos seguirá nuestra bandera enarbolada
.................................
LA RECETA DE LA FELICIDAD:
Todos los ingredientes están dentro tuyo, depende de ti prepararla...
1 Kilogramo de recuerdos infantiles.
2 Tazas de sonrisas.
2.5 Kilogramos de esperanzas.
100 Gramos de ternura.
5 Latas de cariño.
40 Paquetes de alegría.
1 Pizca de locura.
8 Kilogramos de amor.
5 Kilogramos de paciencia.
Modo de preparación
1.- Limpia los recuerdos, quitándoles las partes que estén echadas a perder o que no sirvan. Agrégale una a una las sonrisas, hasta formar una pasta suave y dulce.
2.- Ahora, añade las esperanzas y permite que repose, hasta que doble su tamaño.
3.- Lava con agua cada uno de los paquetes de alegría, pártelos en pequeños pedacitos y mezcla con todo el cariño que encuentres.
4.- Aparte, incorpora la paciencia, la pizca de locura y la ternura cernida.
5.- Divide en porciones iguales todo el amor y cúbrelos con la mezcla anterior.
6.- Hornéalas durante toda tu vida en el horno de tu corazón.
7.- Disfrútalas siempre con toda tu familia... con el sabor de lo nuestro.
Consejo: Puedes agregar a la mezcla anterior dos cucharadas de comprensión y 300 gramos de comunicación para que esta receta te dure para siempre.
............................
FRASE:
"A veces sentimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota."
(Beata Teresa de Calcuta)
................................
"M'ho van explicar i ho vaig oblidar. Ho vaig veure i ho vaig entendre. Ho vaig fer i ho vaig aprendre."
(Confuci, 551-479 aC)
GRÀCIES!!!!!!!!
Pd. Per veure les fotos...caldrà esperar una miqueta... :)
Emocions intenses i viscudes
vagaven atrapades dins el meu cos de vidre, entre els colors de la tardor.
El soroll dels clàxons i el cotxes de la ciutat ara ja no tan llunyans em recorden instants viscuts del cap de setmana.
Les emocions viscudes prenen forma de llàgrima, una llàgrima forta densa, silenciosa.. El meu company em pregunta:
- No t'ho has passat bé??
Encenent-li la mirada li contesto:
- He estat molt feliç.
Una forta abraçada i tot esdevé silenci.
anna
Quan penso en el cap de setmana i els moments compartits un somriure il•lumina el meu rostre. Aquests dies entre natura i emocions han estat inoblidables i he pogut descobrir persones genials que em fan tornar a somriure amb el que escriuen aquí.
Anna i Tània m’han agradat molt les vostres paraules. Una abraçada virtual.
Pd: La marquesa està bé, no us preocupeu, la seguiré cuidant.
Comencen a arribar records viscuts en forma de text aportat, creat, viscut i, sobretot, compartit.
Celaya he après que sap fer fotos no només amb una càmera, sinó amb una recepta feliç que pot semblar petita com una gota d'aigua, però que per ben feta (no només explicada o vista), l'hem après plegats. Hi ha silencis que abracen i estimen i estones compartides entre natura i emocions, efectivament.
Gràcies Tania, Anna, Lorena...
PD: m'he perdut amb la marquesa... (quan acabeu de riure, m'ho expliqueu...)
Qui és la marquesa pregunta en Pani? qui o sap?
L'Anna i l'Alex encara esperen que els hi posi la taula, jajajajajaja com vam riure...,
Perdona, però ara sí que em despistes del tot, ja et confonc prou amb la marquesa que no ha de fer res a casa perquè ara em diguis que ets tu... hahaha!
Per cert, això ho podem parlar millor al Fòrum de la dreta a dalt d'aquesta pàgina, ok... (perquè textos, textos... no són... hahaha!).
Petons a la marquesa quan la vegis (la que jo creia, vaja...).
DISSABTE 6 DE NOVEMBRE DEL 2010
Un paisatge, un camí, uns amics, un exercici i,... un espai per fer-ho. M’allunyo del grup, buscant silenci, buscant un arbre que m’amaganyi.
I escric....
En aquest espai, només vull MIRAR..., allò que és essencial, allò que forma part del tot i del no res, allò que m’emociona, que em dona pau. Mirar...,senzillament.
En aquest espai, només vull ESCOLTAR..., i acaronar els moviments que s’esdevenen ritmes en el meu cor, quan acompanyo el ball del vent, quan acompanyo altres danses que m’inspiren altres mirades, altres racons.
En aquest espai, només vull SENTIR…, la serenitat que m’embarga quan aquest paisatge d’ocres i marrons s’allunya minuciosament de les presses, del no sentits, de les pors..., ara distants, petites i insignificants.
En aquest espai només busco el que he trobat.., la nostra complicitat.
Marisa
Jo vull compartir un fragment de "Cartes d'amor" d'en Pere Calders.
"No sé si t'adones de la transformació que has operat en mi; la gent m'endevina un canvi notable i algú m'ha dit que semblo estar sempre en una mena d'absència feliç. I és veritat. Em sento lluny de tothom perquè estic tan a prop de tu".
Bonic oi? Jo estic ara en aquesta absència feliç. Fem nosaltres com les papellones i amb la nostra emoció canviem la resta del món. Un canvi exponencial. O també, allò de.... Els petits canvis són poderosos!!
Una forta abraçada
Mirar, escoltar, sentir, arrodonit amb Calders... quin luxe Maisa i Núria!
Aquest post serà rellegit més d'un cop i els textos han de sortir a la llum, paraula.
Petons i una forta abraçada! (salutació més adient al Fòrum de la dreta, perdoneu, però algú ho havia de dir...)
Estic fent campana per llegir-vos, i m'encanta perquè em fa recordar els bons moments viscuts.
Tinc pendent escriure el poema i penjar les fotos per al concurs, però de moment m'ha estat impossible. Prometo que ho faré tan avait com pugui.
Ah! I per cert, voleu riure?
Dilluns en marxar cap a la feina vaig obrir el bolso i vaig trobar les claus de les habitacions de Can Ribals. Després de parlar amb el Pani i de dues intentones d'acostar-me a l'empresa que tenen a Barcelona a deixar-les, finalment el meu pare em va fer el favor d'enviar un company de feina a portar-les, així que ja tornen a ser al seu lloc.
Sóc un despiste.
Petons!
OLGA
Gràcies a tots per les dosis de blau i verd compartides! Muac!
Blau i verd:
Respires petjades de tranquil·litat
Campanes de llum: alegria.
Sommrius projectes de plenitud,
projectes l'armonia en els teus somnis
Gaudeixes de l'espiritualitat dels teus amics.
Publica un comentari a l'entrada