Han estat dos dies intensos, in
crescendo.
En realitat, setmanes abans els mails
corrien entre confirmacions, bons desitjos, il·lusions
i fotos d'una infantesa viscuda i somniadora (com després
hem pogut comprovar).
Les hores anteriors al cap de setmana
el whatsapp es va activar confirmant aquestes il·lusions
entre persones que, es coneguessin o no, mostraven moltes ganes que el dissabte
arribés.
I va arribar.
El primer cotxe i l'últim
arribaren amb menys d'una hora de diferència i va ser d'agrair el respecte a la puntualitat des
d'un bon principi. Només el dinar de diumenge es va retardar mitja hora per
raons vacunes (que no vàcues) com ja recordarem.
No desvetllarem amb massa detall el
que vam fer i compartir cadascú dels qui érem allí, si bé en farem un tast... grupal.
Després
de dinar el que la Dolors ens havia cuinat, amb la seva cura habitual, vam
marxar a fer el camí cap al Riu, els búnquers, camins de terra, jardins oblidats i el balneari
de Mr. Raúl.
Abans de sortir vam fer una diagonal
amb sís
i nos, i també uns cercles dobles per presentar-nos i parlar escoltant
de forma activa i anar coneixent-nos.
De camí
vam fer alguna activitat més per conèixer-nos, riure i saber transmetre de diverses maneres
allò
que volem comunicar (pot ser un dia un simple cop de palmell, un altre dia
alguna cosa més important i, sigui com sigui, és
bo mirar els ulls i dir les coses -i el nom de les persones- amb el to
adequat).
Després
vam trobar un seguit de qualitats i característiques
esteses pel terra (sic). Ens vam aturar a reflexionar-hi...
Més
tard vam continuar fins a l'alberg, no sense aturar-nos amb ponts de pedra, aigües
sulfuroses i un anglès que necessitava 6 milions d'euros, si bé
no perdia ni el somriure ni l'amabilitat.
En trobar-nos a la sala VIP de RIBALS
vam presentar-nos per primer cop. Cap estratègia
novadora del conductor, s'havia despistat. Es va demanar dir dues qualitats,
potser algunes d'aquelles que havíem trobat per terra...
A continuació
vam veure una presentació per agafar perspectiva i, alhora, recordar que és
important afavorir que tothom hi participi no en funció
dels seus encerts, sinó de la seva immensa capacitat d'imaginar solucions
(correctes o no, ja no seran un fracàs).
I com a tast abans de sopar vam començar
a veure unes fotos ubicades a diversos països de món. Cadascuna era d'algú
que podíem
conèixer...
I també
vam escriure el nom d'una cançó...
Ja sopars vam continuar veient el que
expressaven cadascuna d'aquelles cares "misterioses". Ja teníem
el vocabulari i el valor de no fracassar: anàvem
bé.
Al final vam fer les nostres càbales
i vam posar nom a cada rostre. Molts somriures i aplaudiments pel passat i el
present: bon futur. Tan com quan la Laura R. Ens dóna
una gran notícia!
Unes piruletes màgiques
on escriure qualitats que anirien lligades a cors de cartolina (i que marcarien
amb nosaltres). Va ser una idea ensucrada i dolça.
Les cançons
parlen de nosaltres, i vam jugar amb nosaltres i amb elles. I vam veure que hi
ha coincidències, diferències, sorpreses i, per sobre tot, moltes ganes de
respectar l'altra i valorar allò que estima, fa, comparteix o opina...
El capítol
PS3 cal també respectar-lo tant com les veus, els somriures i les
ganes compartir un bocí de nit cantant... el que hi havia. El més
important no era la puntuació, ni la veu: era ser-hi (com es nota que qui escriu no
era dels qui cantava tan bé... però cantava!).
Dormir una hora més
ajuda a esmorzar puntuals a les 8.30 perquè
la Dolors pogués marxa aviat un diumenge 27 amb la seva família.
Un passeig fins a Travesseres (feia
pujada...) ens va portar a una exposició d'objecte tan comuns com misteriosos. Va valer la pena.
I més
quan ajudes un pastor de vaques i, després conèixer un nen molt amable, coneixes millor una persona que
havia maltractat un gos. Ha estat intens i positiu emocionalment.
Saber i compartir que cal respectar
les paraules i els silencis, i el ritme de cadascú...
uneix i tranquil·litza.
Tornem ràpid,
dinem amb retard amb el bon servei i humor de la Judith (excuses). Els
somriures continuen...
Finalment tothom es guanya el dret a
dur-se el seu propi cor: simplement compartint, verbalitzant, algunes bones
raons per a demà dilluns, i més enllà, seguir somrient i dient als altres també
les moltes coses que saben fer: també són persones úniques i especials.
A totes i tots plegats, Àlex,
Amelia, Agus, Claudi, Clàudia, Ester, Laura E., Laura R., Marisa, Marta i Olga...
moltes gràcies
per tot plegat.
(I envieu les 2 fotos aviat! A reviure
i a reveure!).
10 comentaris:
Tornem al món real després d'un cap de setmana de molt bones sensacions, d'emocions, de vivències plenes de sentiments i positivisme.
Un cap de setmana sorprenent que m'ha servit per saber que podem canviar les coses, fer més propers els sentiments i valors de cadascú. M'ha demostrat que potser no som tan diferents els uns del altres; que tots tenim una raó per mirar endavant amb optimisme per sobre de les històries personals; que tots podem donar-nos als altres; compartir aquells raconets de sentiments mig amagats, a vegades enmascarats, que no ens deixen ser com en realitat som...Especials.
No recordo la vegada que he rebut tantes abraçades amb un espai de temps tant curt! Quina transmissió d'energia positiva! Què poc costa fer feliç amb la paraula, amb els gestos i expressions, amb la proximitat i la comprensió...Fins i tot amb el silenci!
Gràcies a tos per compartir aquest moments amb mi. Gràcies per la gran dosi de reflexió que m'heu donat. Gràcies per ser la calidesa de la vostra proximitat. Realment m'he sentit especial. Ho necessitava! Àlex
M'encanta llegir i rellegir el resum del cap de setmana per omplir-lo de detalls i dels meravellosos records que m'enporto, de les emocions que hi vaig viure; de segur que les reviuré en moltes ocasions. Gràcies a les 12 persones úniques i especials per la comprensió i les ganes de compartir que ens vam mostrar. Una forta abraçada.
Agrair de nou l'acull de Ribals, crec que per mi ja comença a ser un espai màgic on tot es transforma en respecte, alegria i positivisme, i així va ser com vaig conèixer a en Jordi. Bé en realitat va ser l'Ester qui em va adreçar cap a ell ...."allà hi ha un noi que m'ha encantat i que sé que a tu t'agradaria conèixe'l..." Esperava molt d'aquests dies, res concret, i en surto plena. Les impresions, així com els aprenentatges, es graven a la memòria i les conservem a llarg termini si són vivencials i significatives... i aquestes 12 persones plegades vam formar l'ambient motivacional, afectiu i acollidor necessari perquè així fos. Per a mi ha estat un cap de setmana molt enriquidor a tots els nivells. Gràcies a totes i a tots per aquests dies!!
Cap de setmana altament positiu. He conegut gent nova que m'han fet riure, emocionar i admirar; he enfortit relacions amb bons amics que ara ho són encara més; he disfrutat escoltant mil històries, jugant, cantant, abraçant, plorant, rient...
Gràcies a tots i totes per aquests moments de felicitat compartida. Especialment, agraeixo al Jordi (Pani) per la seva dedicació, professionalitat i qualitat humana mostrades en tot moment.
Espero retrobar-vos ben aviat!!!
Tot just arribo desde el pais de numca jamas i. em trobo aquest regal... Un bitllet directe u sense escales de nou a aquella terra!!! No us podeu imaginar la alegria i la il.lusio que em fa llegir el resum de la vostra trobada!!! M'hagues encantat compartir amb vosaltres aquestes estones, les noticies de la Laura, fer la meva aportació (humil) als 6 milions i endevinar els indrets i tantes coses més!!! Us felicito i us envejo i us estimo i us emplaço a que ens trobem algun dia amb qualsevol excusa (li dec unes braves a la Claudia) perquè ens ho expliqueu tot amb ets i uts!!
Moltes felicitats i mtes gràcies per compartir aquest regal amb nosaltres... Fins aviat!!
La veritat és que després de llegir els vostres comentaris només confirmo el que vaig sentir i viure allà: ha valgut la pena i sóc una persona molt afortunada (envoltat de persones afortunades).
Conèixer un altre Àlex (Parera) quan ja coneixia un altre (Àlex Quispe que acaba d'escriure fa unes hores) ha estat un dels regals. I abans de continuar he de dir que de regals en va haver 17 (i no parlo de cap ampolla que, per cert, gràcies): un per cada persona que vaig poder tractar i conèixer una mica més.
Per si de cas a algú no li surten els comptes... Érem un grup de 12, i compartir i aprendre de cadascun dels altres 11 va ser un plaer. I sumo la Dolors i la Judith, dues persones que potser no llegiran això, però que també amb el seu tracte, paciència, humor i bon servei ho van saber fer tot més fàcil. Ja sumem 13. Afegim, a Travesseres, un pastor, la seva mare i un nen que, tot i acompanyar-nos una estona, ens va frapar i colpir als qui vam tenir la sort de simplement escoltar-lo parlar: era pura vida (de poble, molt de poble, això sí: i això només pot ser bo). Ja sumem 16. I m'afegeixo jo, doncs vaig també descobrir una mica més sobre mi, i tinc més clar que fa una setmana que tinc coses que valen la pena i alguna que he de pulir. Som 17, i gràcies.
En realitat, i sento si em deixo ningú, hi havia també l'esperit de persones que coneixem i que, tot i no ser-hi físicament, ens hi acompanyaven. L'Àlex Quispe, amb la seva alegria, sagacitat i bon humor n'és tot un bon exemple (aquí li faig la pilota perquè em perdoni haver-li fet imprimir un dossier de més de 100 pàgines que no vam seguir gaire... Ja us ho explicarà ell un dia que ens trobem i descobrireu que el Pani que ara escriu ha de pulir moltes coses encara...).
Doncs com deia, portem una mica de les persones que coneixem. O hem conegut. I segurament elles també porten alguna cosa bona que els hi hem deixat en algun moment (que n'hi ha moltes per compartir, i crec que hi ha un bosc de post-its dins un cor que ens ho recorden, oi?
Àlex (P.), ha estat no només un plaer conèixer-te, sinó sobretot veure com t'has mostrat i com has arribat a compartir. Ets especial, tant com únic i, alhora, com dius, no tan diferent a ningú. M'ha encantat llegir-ho i com ho deies.
A la Marta m'agradaria escriure-li que no sé on li cap el cor que té. Em va ensenyar a recordar que tothom té el seu ritme, que cal respectar-lo, que tot arriba, que val la pena. Gran, molt gran (a més d'unica i especial, of course).
L'Agus (m'ha perdonat ràpid no escriure bé el seu nom algun cop...) va venir enganyada, és clar. No hi havia cap noi, almenys en edat... hahaha! La veirtat és que ha estat pura energia, observant, preguntant i compartint. Em recordeu tant a unes altres persones úniques i especials que vaig conèixer (i conec, per sort).
L'Ester ha estat una de les "culpables" d'enredar aquesta tropa. El cúmul d'emocions que esmentes han estat ben viscudes i compartides per haver-les compartit amb un sonriure permanent als llavis, i amb unes ganes de seguir compartir-les fins i tot amb qui, de vegades, no acaba de vigilar el pati com cal... Rabiosament viva i positiva, ja saps.
I ara podria seguir parlant dels altres que, malgrat no han escrit, sabem que hi són i hi seran. Però (sic) esperaré que escriguin quan vulguin.
Tanmateix, acabaré parlant de l'altre Àlex (Q.). Aviat compartirà, amb la Raquel, un gran esdeveniment amb tota la colla: seran pares de l'Adrià.
Amb els pares que té, aprendrà abans que molts altres que és únic i especial. Felicitats.
Bon cap de setmana a tothom (i ja he començat a rebre fotos, per cert...).
M’agrada escriure i m’agraden els contes, però m’agraden més els lligams creats. Lligams que si et creuen..., acaben creant-te. I sí, tot allò que remou emocions et fa pensar i transcendeix en allò que diem, fem i som. I és clar, hi ha paraules que valen més que unes altres però la gent no les diu gaire sovint, a no ser que siguin rics. Rics a l’hora de dir i fer.
En aquest curs, he volgut atrapar paraules al vol. Amb un caçapapallones m’hagués agradat empaitar-les perquè l’espai i la gent que m’acompanyava, les esdevenia i les feia vessa cap a fora, trobant un camí de sortida on ja res deixa de brollar. Lluny de la llar de la meva ànima. Paraules de tots colors, paraules... per a tothom. Ara, només espero que tothom així retrobat la seva perduda paraula. De fet, som capaços de veure-les...en els ulls de qui ens mira i escolta, oi? N’hi ha prou amb treure un xic la llengua i ja són aquí, tornant a casa, on es referma l’autoestima de qui creient-nos... ens crea. Tot va ser possible en aquest curs. M’agrada pensar que les paraules estimades que bec, tornaran per ensenyar-me el que duen dintre: l‘amor incondicional cap als nostres ALUMNES, companys, amics i família ...
Ja veieu, descobrint els misteris que amagaven les fulles arrossegades per un nou vent de tardor. Sabeu, vaig regalar més d’una paraula però també... vaig triar la meva. A qui m’acompanya..., gràcies.
Un curs, un conte..., molt Pani.
Marisa, veure aquest bloc sense les teves paraules seria com recordar una tardor sense fulles. De paraules em vam collir, recollir, escriure, sentir, dir i regalar moltes... M'agrada pensar que tothom va tornar amb alguna paraula-regal i amb algun regal que "paraular" a d'altres persones: alumnes, parella, amics, coneguts.
A vegades les paraules sembla que se'ns acabin. En realitat és que són tan sàbies que esperen el moment per a sortir i ser comparitdes. En aquest cap de setmana vaig aprendre algunes paraules que guardo dins i parlen de mi. Crec que no vaig ser l'únic. Ara vull aprendre també al contrari, que no surtin a vegades paraules que no haurien de sortir: alumnes, parella, amics, coneguts... s'ho mereixen, sens dubte.
Curs a curs, conte a conte, paraula a paraula... fem camí.
Una abraçada.
Ja han passat uns quants dies des que vam tornar de Can Ribals, però encara dins meu hi són els bons records i les grans veritats que ens vam dir i vam descobrir. Avui encara bateguen dins meu! Una abraçada única i especial a tots!!
Gràcies i igualment, Laura.
Publica un comentari a l'entrada