Admeto que no coneixia el
col·legi Rosa Maria Molas abans d'anar-hi la setmana passada. Vaig arribar amb molt de temps, tant que és l'únic dia que vaig poder aparcar tot just davant. Tenia temps abans de començar, i el vaig aprofitar.
En entrar a l'escola la Pilar, a la porteria, no només em va indicar gentilment que calia esperar a que fos l'hora, sinó que, en preguntar-li, em va indiciar el bar on podia anar a prendre un cafetonet que, tot i que no feia el fred que ara ens ha arribat amb la pluja, em va sentar molt bé.
A les cinc de la tarda em va rebre amb amabilitat i un sonriure la Núria Pellicer, tal com m'havia indicat l'Aránzazu, la titular, que passaria. Bones vibracions.
Arribem a l'aula on ens trobaríem tots plegats. Mestres, Professores i professors de Secundària i de Cicles Formatius, i alguns infiltrats d'Infantil i Primària que van canviar de grup per qüestions de calendari. Tot plegat, molta vocació que es respirava a l'ambient tan com el cansament d'una formació per la tarda després de la jornada habitual: un repte, doncs endanvant!
Imaginava que trobaria un bon grup, com també dijous següent amb el gruix d'Infantil i Primària. Em vaig equivocar una mica tan dilluns com dijous, no eren uns bons grup, han resultat ser uns molt bons grups.
Inevitablement vam començar per les presentacions, mesclades amb la situació professional, familiar a voltes, i, també calia dir-ho, les expectatatives davant del curs. En resum, molta sinceritat. La sinceritat, la llibertat per expressar-se, escoltar-se, reflexionar, sentir-se escoltat o escoltada, conèixer el nom de qui tenim al costat o davant, observar, compartir... tot plegat un bon inici per a un molt bon grup un dia i un altre. I són grups diferents, sens dubte. No sabria dir massa en què, potser perquè hi ha persones diferents en un o altre. Bé, com no vaig parlar de les paraules prohibides, simplement diré que cap dels dos és ni millor ni pitjor que l'altre. Ni falta que fa. Jo els he gaudit, i molt, tots dos grups. I em quedaria amb els dos, sens dubte. Elles i ells ja tenen la sort de formar-ne part cada dia, només cal que no ho oblidin. Si els grups són molt bons és perquè hi és cadascuna de les persones que hi és, fet extensible a qualsevol grup (això de treballar amb persones que no són un agrupament facilita la feina...).
La presentació va ser més llarga dilluns, hi havia més persones. Potser per això d'una banda vam poder reflexionar més sobre diversos aspectes que afavoreixen la formació del grup. Els llaços en comú, el sentir-se reconegut, escoltada, present, integrada, persona integrada en el grup. Molt d'agrair
Tanmateix, amb el grup de dijous, menys integrants si bé també íntegres i integrades, van acabar abans les presentacions i vam passar abans a buscar companyes o companyes que acomplissin algunes característiques que buscàvem. No em va sorprendre trobar persones en un grup i un altre que coneixien algun membre del Terrat, era a Reus. Menys em va sorprendre la facilitat de relació inicial entre tots els membres que hi participaven. I en saludar la varietat era genial: salutacions de paraula, de gest, de petons i d'abraçada. Tothom té el seu ritme, i els dos grups fan que la gent se senti còmode portant el seu propi ritme essent tractada com vol ser tractada...
Aquest segon dilluns hem reflexionat sobre els diferents rols que fem i podem fer com a tutors o tutores. La conclusió final... tenim una mica de tots i tots són possibles d'usar, si bé seria convenient reconéixer-nos en cadascun dels rols que fem, doncs no deixen de ser papers que interpretem, que tenen com a finalitat ajudar a créixer els nostres alumnes. Això d'interpretar no resta autenticitat a la nostra feina: tendim més a un rol que a un altre perquè forma part de nosaltres, sense que, a vegades, tirem d'altres igual de necessaris en moments puntuals. Ja hem vist que tenen tots aspectes a tenir en compte en diverses situacions...
Inevitable parlar no ja del llenguatge no verbal, segur que molt ben tractat anteriorment a aquests dies, sinó a la importància de saber criticar i elogiar, i en això una piràmide ens ha ajudat força. La crítica, cenyida a fets, què millora anar més enllà? L'elogi, real i fins a on calgui, fins i tot a la identitat. Cal ajudar a creure en les capacitats, en generar una identitat en positiu.
Un petit viatge en metro ens ha parlat d'assertivitat, agressivitat i passivitat. Un bon repàs tot viatjant.
Dijous ja vam poder fer una diagonal de mesos i dies, com avui amb el grup de dilluns, on hem seguit amb unes preguntes que, entre sonriure i sonriure, ens han fet reflexionar sobre diversos punts. D'una banda la importància de respectar el tempo, l'espai, l'objectiu, el moment... de cada dinàmica en relació al grup. D'altra banda facilitar o no, ensenyar de forma pràctica o explicar facilitant, a discrecció, cadascuna de les dinàmiques (per exemple, assenyalem el sí o no amb les mans després de cada afirmació o... potser no... La maduresa del grup ens ho dirà, el coneixement que en tenim, el que volem fer...).
Avui hem acabat amb els dos cercles. Realment un dels avantatges de treballar amb un grup en comptes d'una agrupació és la capacitat de resposta, confesso que no havia fet una projecció amb els dos cercles en un grup en tan poc temps. El resultat final penso, per les cares i les reaccions, que ha estat força satisfactori. Per a mi, un premi veure aquestes cares de persones que ja portaven gairebé 12 hores a l'escola i que han acabat fora d'hora i, gràcies, sonrient. I sonrient encara més per dins. Jo els hi agraeixo, segur que els seus alumnes els hi agrairan demà, quan els segueixin il·lusionant i fent somniar perquè, sens dubte, el primer pas per a aconseguir res és tenir el valor de somiar-ho, i en aquesta escola, dijous ho acabo de confirmar, de valor, vocació i ganes de millorar... les que vulguis!
I després de Girona i Blanes, han vingut Mataró, la Bisbal d'Empordà, Sant Celoni i, avui, Valls. La veritat és que des de l'entrada (ja es pot dir la persona Pilar, Nuri, Manolita o altre nom) fins a les participants (homes inclosos) l'acollida i participació és una constant que agraeixo: les persones són qui fan gran les escoles, no les parets. Grans escoles aquestes, sens dubte (com les que tindré el gust de conèixer aviat a Olot).
La galería de
jpani en Flickr.
