Doncs aquí estem, un dia calorós de juny, dins l'aula. Tan calorós que fins i tot s'entel·la l'objectiu de la càmara... Caldrà fer alguna foto més, doncs la Rosa i en Roque també i surten (són darrera la boira... hahaha!).
Bé, m'hagués agradat abaixar la temperatura, i sento que la idea d'anar al laberint no fos tan genial com esperava (paraula que els mosquits m'havien assegurat que no apareixerien i que el sol m'havia jurat que tenia una cita amb un núvol a aquella hora...), tanmateix estic des d'ara molt content de conèixer unes persones com vosaltres que, dintre de menys d'una hora, tindré la sort de tornar a veure per compartir.
Ahir vam acabar dins un laberint, i he de confessar que feia anys que no arribava a la meva autoestima tan acompanyat... hahaha! Algun dia (potser dimecres que bé) ens atrevirem a arribar a l'autoestima tot soles...? (sí, avisaré abans, entesos...).
Hem reflexionat com tenim algunes creences negatives sobre nosaltres mateixos que ens impedeixen treure moltes més coses bones que podem fer, de la mateixa manera que l'elefant agafat a l'estaca ja no lluita per ser lliure. Tornem-ho a intentar: cada dia és diferent i nosaltres també ho podem ser...
Aquesta tarda aprendrem una mica més de cadascun de nosaltres i espero que en arribar el cap de setmana, demà ja ens acomiadem com un grup. Temps al temps...
Per la meva banda hi posaré tot el que sàpiga i pugui, i penso aprendre molt de vosaltres, paraula. Així que... gràcies!
I per aquí deixo una història que vam explicar...
Pani
4 comentaris:
Gràcies per recordar-nos coses tan importants com que la felicitat ha de dependre de nosaltres mateixos i que el fet de que ens equivoquem o algo ens sorti malament una vegada no ha de ocasionar que ja no el tornem a intentar de nou, les vegades que fagi falta.
Gràcies a vosaltres per compartir-ho. La veritat és que, com deiem avui recordant a Jorge Bucay, el que alimenta és la llet, no la teta. De manera que... bon profit,hahaha!
I endavant, clar que sí, Sara!
Avui dia 9-7-2009 miro la foto que ens vàrem fer el primer dia al laberint i veig que només feia dos hores que ens havíem vist i ja ens sentíem un grup, un grup que no es coneixia de res i que tampoc sabia que érem persones úniques i especials. El fet es que ho érem però encara no havíem descobert (almenys jo).
A dia d'avui som un grup molt més sòlid, ens coneixem més i estem molt a gust els uns amb els altres. Aquesta és la meva opinió però penso que hi haurà gent que tingui la mateixa opinió sobre nosaltres.
Gràcies a tots i en especial gràcies al Jordi, he descobert coses dins meu que no havia vist tot i que les tenia allà dins.
Moltes gràcies!!!
Fins demà!!
Això de descobrir com són és apassionant, i no té aturador...
I és fantàstic perquè millora la relació amb els altres, no ens sentim tan pressionats a demostrar ni demanar res...
En canvi, estem més oberts a aprendre dels altres i compartir.
M'agrada pensar que l'escola pot ser un bon lloc per fer-ho...
Una forta abraçada Iris i companyia!
Publica un comentari a l'entrada