Avui hem començat fent la Diagonal fora durant uns minuts. Curiós el valor de quedar-se sola de la Lluïsa (moltes de les nostres alumnes no ho farien mai) i curiós com també a vegades simplement és que no hem entès la pregunta, no és que ens haguem canviat de sexe (i aquí ja no posaré noms... hehehe!). Som diferents, pensem diferent, vivim diferent i, fantàstic, ho compartim perquè també ens uneixen moltes més coses.
I abans de començar una mica de cinema, i sense guió previ, però amb una Anna que creu en els altres més del que un que jo sé ho ha fet en aquell moment (per què em mireu?) ha aparegut l'Oriol i ens ha solucionat la papereta. Realment, no hi ha res com creure en algú perquè algú ho faci. Chapeau Anna, gràcies Oriol.
I abans de començar una mica de cinema, i sense guió previ, però amb una Anna que creu en els altres més del que un que jo sé ho ha fet en aquell moment (per què em mireu?) ha aparegut l'Oriol i ens ha solucionat la papereta. Realment, no hi ha res com creure en algú perquè algú ho faci. Chapeau Anna, gràcies Oriol.
Hem definit autoestima, hem vist d'alguna manera com la tenim i també alguna de les seves característiques i també de les seves màsqueres.
El tema de l'assertivitat surt força, així que per aquí deixo aquesta presentació... (tan llarga com interessant, és un curs, i al final una mica de comunicació no verbal, que ja n'hem parlat també quan he "esbatussat" la Marisa...)
En acabar aquesta història
El tema de l'assertivitat surt força, així que per aquí deixo aquesta presentació... (tan llarga com interessant, és un curs, i al final una mica de comunicació no verbal, que ja n'hem parlat també quan he "esbatussat" la Marisa...)
En acabar aquesta història
D'alguna manera segur que tots coneixem algun Joan Carles. El que no tinc dubte és que teniu l'esperit de la senyoreta Anna. Moltes cartes estan escrites encara que no arribin, s'escriuen dins les persones que s'adonen que algú ha cregut en elles. Col·lapsem correus!!!
15 comentaris:
Gràcies Pani, ets genial!(no cal que digui més, tu ja ho saps)jejeje
Bona nit, fins demà!!!!!!
Bona nit sóc la Núria Cintas.No sé a vosaltres, però a mi la setmana m'ha passat volant. Em fa pena que només el curs duri una setmana més perque la veritat és que estic molt a gust i tinc un sentiment de cara a ell que mai abans havia tingut en d'altres cursos. Estic segura que tot això és gràcies a la bona química que transmet en Pani.
Moltes gràcies Pani, i bona nit a tothom.
Bé, siguem justos, aquí el geni és el grup, doncs del grup en surten totes les petites coses que estem vivim. Cada dia té una mica de cadascuna de nosaltres, això és genial!
Gràcies per seguir compartint!
Aviso: demà, paraules prohibides, anells mal valorats i... el que doni temps, que no sé que feu que passa ràpid... (i sort a les proves d'alèrgia, espero que no sigui al curset... hahaha! Petons!).
Us envio un conte que parla, de la confiança amb nosaltres mateixos, del creixement personal, de com a vegades no som conscients del poder que tenim i les nostres capacitats. On podem arribar encara que moltes vegades pensem que no ho podem fer-ho. Sigueu elefants grans i aneu sempre més enllà!!
L’elefant encadenat
Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals... Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. Q
L’estaca, però, només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.
El misteri encara em sembla evident.
Què el subjecta, doncs?
Per què no fuig?
Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava en la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
Llavors vaig fer la pregunta òbvia: «Si està ensinistrat... per què el lliguen?».
No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:
L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefantet va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.
Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.
Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot.
Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record. Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força...
perdó l'anonima de l'elefant sóc jo!! je je
l'annna!!!
el conte és del Jorje Bucay, ha fet una versió infantil, amb unes il·lustracions molt boniques.
Perdó pel bombardeo, estic una mica espessa, i estic coneixent el blogg.
anna
Preciosa història Anna la de l'elefant lligat a l'estaca. Demà podem comentar a classe quants nens i nenes (o ja no tant nens i nenes) tenen la seva estaca. De fet, tots en tenim alguna fins que algú ens ajuda a creure per tornar a provar.
Felicitats i moltes gràcies per compartir una història tan bona!
Per cert Anna, la gran història d'avui porta el teu nom i el de l'Oriol, l'informàtic que reparteix aigua. Quina lliço més maca ens (m') has donat. Has cregut en ell per sobre dels meus prejudicis momentanis (i absurds). T'ho agraeixo força, paraula. No, si ja dic jo que no hi ha dia que n'aprengui més d'una, i la d'avui ha estat majúscula!
M'encanta aprendre! Gràcies!
DIJOUS, 8 de juliol del 2010
En el test que hem fet en relació a l’autoestima, m’ha sortit que havia de millorar les meves relacions socials i interpersonals, també m’ha sortit que havia de fer més exercici, però això, és obvi!!
I sabeu què? Doncs vet aquí que ha arribat un príncep d’ulls blaus i ha intentat rescatar-me! Creieu en la providència? Bé, jo sí, moltíssim, sempre he trobat prínceps, fades i angelets que m’han fet costat, que hi eren just, quan havien de ser-hi ( si em permeteu fer esment, l’Olga ha estat sempre el meu angelet, el “picarol” de l’escola) Per aquesta raó, príncep d’ulls blaus, avui també em quedaré, amb la teva generositat i el teu espontani agraïment. Em commou sempre l’agraïment de les persones que són sensibles a una mirada, una paraula,...un silenci oportú. Els nostres alumnes, també busquen els nostres gestos, el nostre recolzament, els nostres elogis espontanis. Un gran mestre meu, Manuel Delgado, ens preguntava sempre, ¿QUIÉN NO QUIERE QUE LES QUIERAN? Com en Joan Carles Pérez buscant el reconeixement i l’estimació d’algun.
Així que gràcies a tots, estimat grup, perquè esteu ajudant-me a retrobar-me !
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat!
Per cert, perfecte el dossier de l’assertivitat! I preciós el conte de l’Anna!
Ens retrobem!
Marisa Vilagut
Marisa, del conte que expliques, he de dir que de prínceps n'hi na més d'un, ni ho dubtis, i ja posats, conec un grup de prínceps i princeses del que formes part que qualsevol conte de fades pagaria per tenir-los. Tanmateix, com bé saps, el millor d'aquestes persones, com també del professor Manuel Delgado (és l'antropòleg, oi?) és que en moments determinats sabeu escoltar, mirar, fer costat i animar els nostres alumnes. I clar que no tots els dies ni us ho proposeu, ni ho aconseguiu, si bé en cap moment hi renuncieu, i això els altres, sobretot els alumnes, ho saben i ho agraeixen amb paraules, gestos, mirades o... per què no, amb una carta que encara que no arribi sí es va escriure.
Gràcies.
Ha estat una setmana extraordinària!!! Gràcies a totes i espero que ho millorem la que ve.
Bon capde!!!!
No trobo la manera de penjar la cançó de Parchís, però espero que el Pani sabrà trobar-la, que em fa molta il·lusió. És com el Super-Tres dels 80's...
Petons.
hola!!sóc la glòria!!avui m´ha sapigut molt de greu no venir,però he estat tot el dia amb marejos i mal d´estòmac i m´ha estat impossible venir.Això és l´Aina que m´ha donat una mica de guerra però bueno...bon cap de setmana a tothom!!!i fins dilluns!!!!!se m´ha passat la setmana volant fent aquest curs..això significa que es super maco e interessant!!una abraçada Pani!!!
Hola Pani, sóc la Rosa.
Saps què???, m’he passat tot el cap de setmana analitzant les meves reaccions i les meves conductes envers la gent del meu costat: Sóc assertiva, passiva o agressiva?... El que realment, he mirat, és fer feliç a tothom i això, em fa ser assertiva.
Gràcies per fer-me reflexionar
Alex, Gloria i Rosa, les vostres paraules emanen felicitat, ostres! Les persones úniques i especiasl, tothom, vaja, no sempre sabem gaudir així de la vida, potser perquè no caiem en com som per tenir alguna bena als ulls (una bena en forma de problema per exemple). Els altres ens ajuden a treure la bena com de vegades nosaltres a ells. Es diu viure i és molt recomanable (de fet ho coneixeu fa molts anys, oi? hahaha!)
Alex és fantàstic el que dius, gràcies.
Gloria, espero que la "guerrera" abaixi el ritme, i sàpigues que et vam trobar a faltar (si dic el contrari també seria positiu, creu-me, i hauria de fer tota una dissertació, i ara... no toca... hahaha!).
Rosa, assertiva, no ho dubtis...
Petons i abraçades!
Publica un comentari a l'entrada