Un laberint ple d'emocions i confiança

Abans de sortir cap el Parc del Laberint hem fet unes diagonals a parir de la nostra data de naixement o del dia. Desprès hem marxat parlant amb una companya sobre les coses positives de la nostra escola... el camí s'ha fet curt, segur...

Suposo i imagino les queixes: tant parlar del laberint, i al final no hem entrat al laberint... hahaha! Bé, ha quedat clar que hi entrarem dimecres vinent, dia que també caldrà portar berenar (Anna tens una setmana perquè l'Alex et faci alguna classe ràpida mentre la Sarai va a comprar patates fregides -per cert, Sarai, compre les meves també... hehehe!-).

Han passat 3 dies i avui recordo que la Marisa em feia adonar que ja sabeu pràcticament el nom de tothom. No és un exercici memorístic, és que darrera cada nom comenceu a conèixer persones que val la pena conèixer (és a dir, qualsevol persona val la pena conèixer-la, qualsevol doncs no sé si ho he dit, tothom és una persona única i especial encara que no ho sàpiga...).

El temps ens ha acompanyat, i els més de 30 graus no es notaven a l'obaga. Ha estat bé seguir coneixent companys com en Roger que ens ha regalat, no fent mostra de la seva habitual prudència, una cançó amb la seva bona veu compromesa i respectuosa amb les nostres oïdes com tot ell. De fet a aquest mestre poeta li agrada aprendre dia a dia i el satisfà ser d'ajuda trasmetent la seva serenor i la seva Fe en els altres. La Clàudia Subarroca tot i el seu simpàtic i encomanadís esbojarrament, és tan empàtica i exigent que arriba a pensar que quan algun pare tan dolgut com maleducat li falta al respecte, és possible que tingui raó. Clàudia, ho saps i t'ho diem els qui el coneixem de fa tres dies -ep, intenses les tardes, eh?-. Vals tant, et preocupes tant i estimes tant els nens i nenes -malaltia estesa en tot el grup- que res t'hauria de fer dubtar que una persona que li agrada existir quan plou no hi ha tempesta verbal que pugui amb ella. El grup, les persones del grup que han intervingut parlant o escoltant molt atentament, no només t'han donat suport, t'han estimat perquè ho vals (fins i tot essent funcionària de pressons te'n sortiries, tot i que segur que els inicis, Sarai dixit amb raó, segur que serien difícils). Anna (sembla que avui els tocava parlar els qui seien al terra, oi?) no ens estranya que siguis tan riallera dons no és només que et satisfagui tenir la sensació que el que fas "ha valgut la pena", com per exemple conèixer un lloc nou, és que tu vals la pena (encara que distreta oblidis els papers, que no vol dir que els perdis... hahaha!). La veritat, haguessis estat una gran pastissera (dimecres vinent... Alex...) o florista, però amb permís de dolços o floretes, els nens i nenes sempre t'agrairan que siguis amb ells (ep, l'agraïment és un tren que no cal esperar, i que a vegades si arriba ho fa amb retard, si bé quan arriba... l'AVE es queda petit!).

En fi, que després hem seguit confiant els uns en els altres, i ens deixat guiar per un company o companya a cegues. No només ningú ha pres mal, bones guies, crec que hem confiat força i ens ha unit molt més. Fins i tot el grup s'ha permès el luxe d'aturar qui us parla i evitar que es fes mal i, d'aquesta manera, acabar el curs abans d'hora. La tècnica del mur, és curiosa, oi? Gràcies per col·laborar-hi!

I ahir vaig oblibar esmentar que vam parlar de passivitat, assertivitat i agressivitat, evitant que l'Alba arribés a Horta amb el metro per no dir de forma assertiva que li estaven aixafant l'abric. I naturalment, no oblidem una caixera de super, la Rosa, que va viure l'escena d'un descarat que volia saltar-se la cua de la Marisa i l'Alex perquè tenia pressa. Bona feina!

Bé, doncs, ara, unes postres úniques i especials.